Gallicant i Puig de Gallicant

Avui hem fet una excursió molt bonica, des de l´ermita de Sant Pau (Arbolí) hem anat fins al poble abandonat de Gallicant i al cim homònim

La ruta que hem fet ha estat aquesta

Per wikiloc, havia trobat algunes rutes que passaven per el Puig de Gallicant, peró moltes sortien del poble d´Arbolí.

Al fer-la amb un nen de 6 anys , i que estem començant vaig pensar que seria millor intentar disminuir el desnivell, així que mirant els mapes, vaig veure que des de l´ermita de Sant Pau, seria una opció millor.

Així que ens hem anat directament, cap a l´ermita, no és la típica ermita, però està en un lloc molt bonic i amb molt bones vistes. Allà deixarem el cotxe i començarem l´excursió.

Sortim del parquing, i direcció a l´ermita, ens trobem a uns metres de la mateixa una cadena (tirada al terra) que talla el pas. En aquell punt, a l´esquerra ens trobem en un pal indicador, on comença la nostra excursió.

Els primers metres s’ha de trepar per unes roques, però és apta per a tothom. Desprès d’aquesta trepada, ja ens trobem dins el bosc, per un caminet molt bonic i ombrívol. Fa pujada, amb algun tram , amb escales, però són de bon fer. La pujada s´acabarà en poca estona (uns 300m) on ens trobarem en un cruïlla de camins i les restes del Maset del Nadal.

En aquest punt, comença la part més bonica, i amb diferencia de l’excursió. Ens introduïm per un bosc molt tapit, on hi comencen a fer acte de presencia els colors de tardor. És un camí, que tendeix a fer baixada, i que es de molt bon caminar. Durant aquest tram, anem divisant Siurana, amb el Montsant com a Guardaespatlles al seu darrera.

Aquest senderó va durant un tram, paral·lel a la pista que condueix a la casa rural del Mas de Sallín, de fet, si seguíssim la ruta el senderó ens hi conduiria, però per sort esta ben senyalitzat gràcies a la secció excursionista del Reus Deportiu.

Continuem per on ens indica el pal indicador, cap al despoblat de Gallicant. Continuem encara dins el bosc, ombrívol i tardorenc, però ara ja en lleugera pujada. Estem en una zona preciosa on fins i tot tenim la sorpresa d´un petit rierol que hem de creuar.

Després del rierol, el senderó s´enfila bastant més decidit, fins a trobar-nos en una pista. Aquesta pista ens condueix directament fins al poble de Gallicant.

El poble de Gallicants, era un petit poblat al cor de les muntanyes de Prades. La gent que hi vivia, tenia unes condicions molt dures de vida, no hi ha gaires fonts properes, i els hiverns devien ser bastants durs. En cap moment de la seva història va arribar l´electricitat fins allà, això va fer que als anys 30-50 del segle passat, algunes de les 8 cases que formaven el poble, s´anessin abandonant.

De fet l´únic que va allargar l´agonia del poble, va ser el campament militar de Castillejos, on els soldats en dies de festa baixaven a dinar o comprar Pa a Gallicant. Peró un cop el tancament es va tancar….el poble ja va morir definitavament. SI voleu més informació podeu veure aquest bloc ( Los pueblos deshabitados )

Al poble, estem als peus del Puig de Gallicants, així que cap allà ens dirigim. És un cim del llistat del 100 cims i això al Guifré el motiva molt.

Es la part més dura de la ruta, el cim el tenim a prop, però el senderò que ens hi porta no ho fa fent ziga-zagues per el vesant de la muntanya, ho fa pujant de forma directe i en linia recta enmig del bosc.

Això fa que la pujada sigui bastant dura, a més en aquesta pujada, s’ha girat aire, fred i fort, que dificultava encara més la pujada.

Amb tot, com uns campions hem assolit la fita, els 1.010m del cim de Gallicants, on ens hem fet la típica foto, al costat del monòlit del cim.

Des d’aquí, després d´un merescut refrigeri, hem anat baixant per l´altra cara del cim. Aquesta baixada és igual que la pujada. Tota empinada i sense serpentejar, tota recta fins a la cruïlla de camins.

En aquesta cruïlla, si tirem a l’esquerra, tornaríem per pista, al poble de Gallicant. Si anem recte, aniríem cap a Castillejos, i si tirem per l´esquerra, anirem cap a Arbolí o el Maset del Nadal.

Nosaltres, efectivament, escollim aquesta última opció. EL principi és un tram molt solejat, i amb pocs arbres. Però mica en mica, a mida que anem baixant, el bosc torna a fer presencia, i es converteix en un passeig molt bonic, tant que sense donar-nos compte ja som de nou al Maset del Nadal.

Des d´aquí ja som a tocar de l´ermita. Sols ens falta baixar uns metres i ja som de nou al nostre punt d’arribada, on ens espera el cotxe.

Ha estat una ruta molt bonica, apte per a totes les edats i formes físiques. La part més complicada és la pujada i baixada del Cim de Gallicant, peró si no es vol pujar al cim, hi ha l´opció de vorejar-lo per la pista que surt del poble, i que ens porta a la cruïlla que hem comentat .

Espero que us hagi agradat i que us animeu a fer-la.